Archive for setembre 2008

Ruta 66, my kind of town

7 Comments »

El dia 15 arribàvem a Chicago després d'hores de vols amb US Airways, un vol que hagués pogut ser mooooolt millor, però vaja, era el més barat, i ens ho mereixem. I a més, que coi, per fi havíem arribat a la ciutat del vent, d'Al Capone i una de les ciutats cantades pel Frank (his kind of town...). Només arribar vam anar fins al nostre hostal, l'Arlington House, que la veritat estava molt més bé del que havíem llegit per internet, això sempre és un consol, era un d'aquests edificis de tres plantes de totxana vermella, molt mono, amb les parets laterals recobertes d'heures. Aquella mateixa nit ja vam decidir anar forts amb la dieta americana que ens esperaria les properes setmanes fotent-nos dos hamburgueses, que van ser el primer capítol del preàmbul que va tenir lloc a l'aeroport de Philadelphia on vam consumir golafrement un pretzel i un smoothie.

Fos com fos al matí del dia següent no n'havíem tingut prou i vam esmorzar unes silver dollar pankakes a Clarke's (2445, North Lincoln). Amb la panxa plena vam anar a agafar el Loop (el metro de Chicago i al mateix temps el seu millor "bus turístic", dons a totes les línies al centre van per una via alçada entre els gratacels essent una bona visita al downtown. Un cop allà i després de fracassar en trobar una llibreria que ens permetes comprar un mapa de la Route 66, objectiu del viatge i ruta que només coneixíem a grans trets (es a dir poc) vam anar directament a explorar el centre. El primer que vam anar a veure va ser el Millenium Park, el millor parc que hem vist en temps. Ens vam sucar els peus a la Crown Fountain i vam passar una bona estona fent el tonto davant de la mongeta de plata (Cloud Gate). Al mateix parc tenen una mena d'escenari dissenyat per Frank Gehry, i just allà al davant fan un munt d'activitats gratuïtes els caps de setmana de l'estiu. Aquell dia hi havia més de cent persones fent cardiokickboxig, impressionant. D'allà hem anat a passejar tot contemplant els gratacels de Chicago, el Wrigley Building i la Tribune Tower, clàssics i amb classe, si senyor. Ens hem desviat cap al llac, a veure que hi havia al Navy Pier (el moll de la marina). En l'hem trobat molt animat, un munt de gent, hi ha una mena de fira permanent i amés aquell dia hi havia el Turkish Weekend de Chicago, amb un munt d'estands amb menjar, productes i cultura del Turquestan. Mentre anàvem voltant mortals cazas sobrevolaven els nostres caps, aquest cap de setmana també se celebrava a Chicago Air and Water Show, amb tot tipus de freakades voladores, paracaigudistes, avions de carrega acrobàtics i repostatge en vol, etc.

Tornem a Michigan Ave. per per continuar la caminada per la Magnificient Mile, on en un passat proper van viure-hi els més rics de l'estat i ara hi ha les botigues més cares. Ens dirigim cap al John Hancock Center, que durant molt de temps va ser l'edifici més alt de Chicago (i del món), però ha perdut aquest honor a favor de la Sears Tower (que no ho és del món, però ho va ser també), abans però d'arribar-hi parem a un Friday's a fer una cervesa fresca. Vam continuar per la Milla Magnifica (xapussera traducció literal...) per arribar-nos cap al Hancock, com que dubtàvem si pujar-hi o no vam triar tirar endavant i deixar-ho pel diumenge al matí.

Arribarem fins al Noth Shore, la platja de Chicago, un pensa, llac Michigan, un llac, ba! doncs més platja que a Barcelona, si senyor, això és un llac amb poderio, passant-li la mà per la cara a tot un mar com el Mediterrani (que és el llaquet dels mars pobre...). La North Shore estava a petar de gent, més que la platja de Sant Sebastià al Juliol, la gent estava allà passant la tarda mirant l'espectacle aeri i fent el dominguero en general, de fet venien ganes d'anar allà a perdre el temps una estona (però la vida del turista és dura...). Voliem anar des d'allà fins al Biograph Theatre on la Dona de Vermell va trair al mafiós John Dillinger i on l'FBI el va cosir a bales. No se ben bé com ens ho vam manegar, però en comptes d'agafar el metro per anar fins allà ens vam recórrer l'Old Town, una zona de Chicago molt mona, una mica pija (jo m'hi apuntava a viure-hi), molt agradable, plena de restaurants i botiguetes (però segur que a l'hivern fa un fred que pela). Finalment aconseguim anar a Biograph, a part de que totes les bombetes del cartell brillaven per la seva absència, descobrim que al costat del Biograph s'hi troba Clarke's, on havíem esmorzat al matí, la desorientació a vegades te aquestes coses.

Aprofitant que estàvem a prop de l'alberg hi férem una parada abans de continuar el nostre periple chicagoense (existeix no m'ho invento), per anar a veure Wrigley Field. Wrigley Field és un dels camps de beisbol més antics dels USA on juguen els mítics (i no massa exitosos) Chicago Cubs, poder algú ho recorda (o segurament no) de la mítica serie Primos Lejanos (que feien en obert a Canal +) si, la del Balki Bartokomous (bé tan se val). Volíem anar a veure l'estadi doncs és bastant maco amb totes les parets recobertes d'heura i el seu cartell vermell. El cartell hi era, però clar, havien de tallar l'heura tot justa la setmana que hi anàvem nosaltres? calia? Com fos vam tenir l'oportunitat de veure l'estrany fenomen de les cases que hi ha al voltant de l'estadi que als seus terrats hi tenen com no podia ser de cap altre manera.... grades, genial. Pategem una estona sense rumb determinar pels carrers al sud de l'estadi fins que no podem més i ens parem a menjar una pizza abans de fer l'última visita del dia el Green Mill. Ens hi vam apropar a fer una ullada i marxàrem, no hi vam entrar per motius purament econòmics (entrar costa 12 $ i la consumició a part, i no ens pensàvem quedar més de 15 minuts doncs, un altre cop serà), val a dir que l'exterior feia gràcia i que poder a dintre s'hi estava bé,però vaja hi has d'anar a passar la nit a escoltar jazz.

Estàvem totalment destruïts, havíem recorregut Chicago amunt i avall sense cap parada tècnica massa llarga. Vam agafar el metro i vam decidir que poder molaria fer el Loop de nit. I vaja, no va estar malament, hagués millorat molt amb els llums del vago apagats, però vam anar a dormir amb la imatge dels mil llums del gratacels de Chicago, estrelles de ciutat.

Ruta 66, fins a la fi per carreteres secundàries

5 Comments »

Aquest post és l'epíleg del nostre viatge i el pròleg del mateix aquí a La Gran Travessa. La Ruta 66 s'ha acabat, bé no, continua allà esperant ser seguida per molts, però de moment s'ha acabat per nosaltres. Ara el 50% de La Gran Travessa està a Barcelona i l'altre 50% a Boothbay Harbour Maine. Però abans d'arribar en aquest punt han passat moltes coses. Així doncs vam deixar Nou Mèxic totalment pletòrics després de visitar Acoma Pueblo. Vam creuar cap a Arizona per començar ja a prendre contacte amb el desert a Painted Desert i Petrified Forests, dos lloc d'un altre planeta realment. Desprès de creuar Flagstaff vam decidir desviar-nos de la Ruta 66 i ens vam endinsar al Parc Natural de Gran Canyon, on darrera els pins vam poder contemplar l'immensitar del Gran Canó del Colorado. Vam dormir al parc mateix i al dia següent vam anar cap a la frontera d'Arizona amb Utah i vam fer nit a l'impressionant Monument Valley amb les seves gegants estructures de roca. Creuàrem cap a Utah per passar un dia molt agradable al Parc Natural Zion, ideal per passejar-s'hi. Després de dormir 3 nits en tenda vam decidir cuidar la nostra esquena dormint una nit a un casino de Las Vegas, però Las Vegas et corromp amb tanta llum i tant d'espectacle, i vam haver quedar-nos una nit més, perquè calia viure-la una mica, jugar a les màquines, jugar a la ruleta, visitar els casinos, les fonts del Bellagio, oh... les fonts del Bellagio (això si arribar a Las Vegas no va ser fàcil, la natura anava totalment en contra nostra i gairebé ens quedem de camí). Després de Vegas vam tornar cap al punt on havíem deixat la Ruta 66, passant per la pressa Hoover. A la Ruta 66 encara ens esperava Seligman (Radiador Springs, per qui hagi vist Cars) i Oatman (i els seus burros) i entre els dos pobles i una mica més enllà, el tros més imponent de la Ruta 66, on és respira la pols del desert i l'èpica de les Road Movies. Vam creua el Colorado i ens vam plantar a California. No teníem forces per entrar al desert de Mojave i el vam vorejar pel sud, on trobarem més desert. Però al desert poc abans d'Amboy vam fer una petita col·laboració a la llegenda de la Ruta 66 (i va molar molt), poc després arribàvem al Bagdad Café disposats a fer una fresca cervesa. L'última jornada de carretera la vam invertir en arribar al moll de Santa Mónica a LA, passant a formar part de la història com a uns dels pocs que han travessat tot Los Angeles íntegrament per la Ruta 66 (carreteres secundàries) evitant l'autopista, a la ciutat amb el pitjor trànsit de l'univers. A Los Angeles vam estar de relax d'últim dia, visitant els estudis i els banals Hollywood, Venice Beach i Santa Mónica, on es concentren tots el freaks dels USA que no estan a Las Vegas. Aquest últim tram del viatge ens ha portat conèixer les meravelles d'Estats Units, les naturals i les antinaturals (sí, parlo de Las Vegas i LA). Hem fet un viatge llanguíssim, i no em vist pas tot el que volíem veure del país (subcontinent gairebé), però no ens preocupa massa, ja hi tornarem, de ganes no ens en falten. Ara per ara ens quedem amb el record del camí, amb el paisatge fugaç des de la finestra del cotxe, amb els vells locals, les senyals, la tranquil·litat de les carreteres desertes que un dia van conformar la carretera mare, la Main Street d'Amèrica, la Route 66.