Archive for abril 2008

Al país del Sol naixent, Hakuun Ryokan

1 Comment »

Takayama és un poble tranquil, un poble balneari als peus dels alps japonesos on la gent ve a descansar, ve a ser una ciutat balneari. Vam arribar bastant perduts y quan vam baixar a l'estació realment no en teníem ni fava d'on érem, sort de la gent de l'estand d'informació que hi havia tot just davant, si no encara hi seriem. Ens van indicar gentilment el camí cap al Hakuun Ryokan, l'hotel d'estil tradicional on ens allotjaríem. Semblava que estigués un xic lluny però ens va semblar raonable anar-hi caminant arrossegant una mica les maletes. Caminat per la ciutat ja vam veure que no era Tokyo, no estava deserta però gairebé i tenia un ambient molt de poble, en el fons agradable després de la megalòpoli però si més no estrany. Vam anar pel carrer principal fins a travessar el riu y després de creuar-lo anàvem caminant cap al ryokan amb la part vella de la ciutat sempre a la nostra esquerra. I just allà ens vam trobar l'enorme turó al final del qual es trobava el nostre hotel, el turó en qüestió era un parc, i els mapes son plans i no ens n'adonarem del fet. Així doncs amb les maletes cap amunt i a córrer. No ens va costar gaire trobar el Ranku Ryokan estava just davant del parc pujant la carretera a mà esquerra. No era massa gran i tenia una petita terrassa des d'on es dominava tota la vall en que Takayama estava enclavada i tenies una vista panoràmica de les muntanyes del voltant.

Vam entrar allà i ràpidament va venir la noia de recepció a donar-nos unes sabatilles, doncs a diferencia dels hotels occidental als ryokans no pots entrar amb les sabates del carrer i ens va acompanyar fins a l'habitació. Una preciosa habitació amb portes de paper i terra de tatami, visca!!! el somni de tot japonòfil com un servidor. L'habitació constava de dues cambres, amb les corresponents finestres que donaven al parc. Hi havia en una cambra una taula baixa amb dos cadires de terra (no se m'acudeix cap altra nomenclatura) per als occidentals que no dominen la posició de seiza. En l'altra una tele de pantalla plana de més de 42 polsades segur, diria que 50 però no se ni si existeixen, en poques ocasions he vist en cap hotel europeu de preu raonable, el luxe no el domino massa, cap tele tan enorme (fent de contrapunt a la resta de l'habitació que no era pas enorme). Al final de l'habitació el lavabo i un mini onsen només per nosaltres, tot de fusta, amb el seu cubell de fusta, el seu tamboret de fusta, la seva banyera de fusta.... estàvem encantats. Un cop ens van mostrar l'habitació ens van oferir un te ben calentó que ens van servit a la tauleta, tots dos estàvem asseguts de la manera menys patètica possible mentre la senyoreta ens servia en una posició perfecte en nostre te. Un cop instal·lats vam anar a fer un tom per Takayama, la part antiga del poble es mot mona, amb casetes de fusta d'una planta, amb diversos tallers tradicionals, Aquella tarda teníem poc temps doncs faltava poc més d'una hora per que ens servissin el sopar. Així únicament vam poder visitar una antiga fabrica de sake i fer una mica de dentetes amb les precioses botigues que hi havia per la zona.

Cap a quarts de set ens servien el nostre primer sopar tradicional , vam seure en posició de seiza davant la tauleta i vam esperar que portessin els plants. Flipant. No hi ha paraules per descriure aquella immensitat de menjar, bona part irreconeixible, però que feia un goig extrem. Petits plates amb coses (repeteixo que no en teníem ni idea de que eren, a banda del sushi) cobrien tota la taula. La senyoreta que ens va portar el sopar ens va fer una mini classe de protocol mentre ens servia arròs y sake. Ens va donar també un paper on hi havia el nom dels plats en japonès i la seva traducció en anglès. El vam sopar aquella nit va ser el següent:

  • Plum / delicacy /silkworm bean /edible wild plant / fine-cut butterbur stalk mixed with miso tofu / par Nakai
  • Tofu-like sesame paste / wasabi
  • Edible wild plant sona Sea and a lobster
  • Cow Carpaccio
  • Cow shabu-shabu (shabu-shabu és el plat més divertit del món)
  • A snow crab
  • Mushroom gratin
  • White turnip / pig cuts of pork boiled with sugar, soy sauce, sweet sake and salt / carrot / cherry tree Shinjo
  • A salmon scallop / a white fish

Aquesta és la transcripció literal del menú (no explico cada plat perquè es faria llarg i no tradueixo tot al català doncs hi ha coses que no se com traduir, i crec que ningú excepte qui ho ha escrit sabria com traduir).Tot regat amb sake calent i acompanyat d'arròs. Tot i que vam haver de fer una pausa a mig sopar perquè no podíem més, vam acabar feliçment tips, després de menjar durant (atenció) més de 3 hores!!! Vam apurar el nostre sake (Kanpai!!!), ens vam posar els yukatas (que venien de sèrie amb l'habitació) i van venir a recollir tots els plats. Era el moment d'anar a dormir, i fet que de llits res ens van haver de preparar els futons, ja que com bons occidental poc destres en les arts japoneses no en teníem ni idea (i de fet això ho fèiem amb tots els hostes occidentals). Vam anar a dormir poder un xic massa tips i temorosos del dia següent, dons cap a les 8 del matí ens esperava un esmorzar tradicional... ja tremolàvem.

Al país del Sol naixent, adéu Tokyo

2 Comments »

Era el nostre últim matí a Tokyo, bé les nostres últimes hores doncs cap a quarts de 12 agafaríem tren cap a Nagoya i d'allà cap a Takayama. Però volíem abandonar Tokyo per la porta gran i per això vam matinar com només matinen els miners per poder anar a visitar el mercat de peix de Tsukiji, el més gran del planeta (o això em va semblar). Així doncs vam deixar tot l'equipatge fet al nostre estimat hotelet de Shiba Park i vam fer via en direcció al port. Eren les 7 del matí i no ens hi veiem de cap ull. Un cop vam arribar al recinte del mercat es va apoderar de nosaltres el fantasma de la decepció i la incertesa doncs allà només hi havia quatre caixes de peix mal posades i quatre més de verdures, just després d'això cotxes i més cotxes, i uns estranys vehicles que anaven com boixos d'una banda a l'altre del recinte. Primer vam anar en direcció d'un petit temple que hi havia en un extrem d'aquesta mena d'aparcament gegant. Un cop allà vam tenir una vista elevada de la zona i vam percebre que tots aquests vehicles sortien i entraven d'unes naus enormes, però enormes, que semblaven no tenir fi, molt industrial tot plegat, no feia gaire per turistes (bé, érem els únics). Vam anar del dret a les naus i si, tot allò era el mercat.

Mai, mai dels mais, havia vist tants peixos, mariscs o qualsevol altre tipus d'ésser marí en un mateix espai, quina concentració d'animals! (diria morts, però a part de certs peixos com la tonyina que la portaven ja congelada la resta de peix tenia pinta de fresc, tots els que em van mullar ho estaven, això segur). La visita al mercat (diguem-li mercat, però no és un mercat en termes mercabarna, o similars, bé no sé com descriure-ho, seria una mena de Disneyworld del peix, enorme!!!) és realment copsadora, tones de peix i milers de treballadors transportant, escorxant, regant, netejant, de tot, mítics peixaters japonesos amb una cinta al cap esquarterant tonyines amb serres, amb destrals o amb enormes ganivets ninja (ara poder estic exagerant, poder no eren ninjes, però podrien ser-ho). El carros motoritzats corrien per tot arreu com bojos portant peix amunt i avall, havies de vigilar doncs ells no miraven gaire per on anaven, estaven treballant no perdent el temps com estàvem fent nosaltres, per tant tenien tot el dret a atropellar-nos. Tot i que aquell dia a part de nosaltres no em sona haver vist a gaires turistes més, tenia pinta de ser comú això de que la gent hi anés de visita, doncs podies passar per on volguessin i ningú se sentia molest per la nostra presencia, per tant vam decidir tafanejar per tots els racons que vam poder. Un cop acabada la visita al mercat de peix i per tal de sortir del recinte de Tuskiji vam haver de creuar tot el mercat de verdures, que tot i no ser tant enorme com el de peix, no estava gens malament (en termes de mida, era menys interessant de fet, menys glamourós, sempre que puguem parlar de glamour en el món de l'esquarterament de peixos).

I aquest va ser l'últim que vam veure de Tokyo. D'allà vam anar a recollir les maletes i acomiadar-nos de Shiba Park i rodalies per anar cap a l'estació central de Tokyo i agafar el shinkansen fins a Nagoya (visca!, shinkansen de nou, crec que mai em cansaré d'anar en aquests trens). Vam arribar a Nagoya i esperant el tren per anar cap a Takayama ja se'ns havia fet l'hora de dinar, com que no teníem temps d'anar enlloc vam decidir comprar una caixa de bentō. Les caixes de bentō venen a ser com tupers institucionalitzats que venen en les parades de caixes de bentō que hi ha a totes les estacions, i fora d'elles de fet. Unes caixetes amb molts compartiments amb coses diferents (en general arròs amb carn o peix, o tot) que pretenen tenir un aspecte casolà però que son tant industrials com el bollycao (en el nostre cas, perquè hi ha llocs on fan caixes de bentō casolanes que segur que estan boníssimes). Jo me la vaig menjar tota, doncs havia esdevingut un gran fan del menjar japonès industrial per culpa de les maleïdes boles d'arròs que hi ha a tots el super i que m'havien tornat boig durant l'estada a Tokyo (que bones que són, les haurien de portar a Barcelona...), a la Gemma no li va triomfar tant la seva caixa i no se la va poder acabar, comprensible doncs hi havia diversos productes de dubtós aspecte i gust neutre que sempre inspiren desconfiança pel que fa a la seva procedència. Total, que vam arribar a Takayama, amb un tren convencional, entre muntanyes i boscos, menjant bentō, tot en el fons molt japonès (jo em sentia una mica com en el tren d'El Viatge de Chihiro, però això és perquè encara no havia agafat el tren que anava de Takayama a Kanazawa).