La Gran Travessa

Abans d'anar a la Bretanya aquest mateix any vàrem fer un altre viatge, més llarg i més lluny. A mitjans de maig vam preparar les maletes i vàrem fer via cap al Japó, en el que ha estat probablement el viatge més car que hem fet. Ja feia temps que ens ho plantejàvem i finalment vam decidir regalar-nos-ho en una ocasió especial. Hem fet altres viatges però normalment amb la motxilla a l'esquena i un pressupost modest, sabíem però que al Japó no hi podríem anar d'aquesta manera. Ho vam intentar i va ser la primera opció. Per internet i a les guies vam consultar preus de bitllets d'avió, d'allotjaments, ja fossin hotels, hostals, ryokans o albergs, fos com fos sortia bastant car, excepte els albergs però les seves condicions de vida eren bastant espartanes, amb horaris extremadament estrictes. Estàvem a punt de deixar-ho córrer perquè les altres opcions que trobàvem eren viatges organitzats que no ens feien gaire el pes. Amb sort, però vam trobar Kublai Tours, un majorista que t'oferia avió, el Japan Rail Pass i allotjament per un preu bastant econòmic, com si haguéssim anat per lliure als hostals més barats que apareixien a la guia. Així doncs ens vam decantar per aquesta opció i vam planificar el nostre viatge: vam reservar 5 nits a Tokyo, 2 nits a Takayama, una nit a Kanazawa i finalment, 4 nits a Kyoto. Estàvem nerviosos, cap dels viatges que havíem fet anteriorment ens havia portat a un país en que no només l'idioma no s'assemblés, si no que escrit és tant diferent que és impossible recordar cap nom de carrer, adreça o similar. Però davant de la por a no comprendre ens trobem amb la hospitalitat nipona, doncs als turistes els tracten amb un respecte absolut, amb Tokyo que és com viatjar al futur, amb Kyoto que és com viatjar al passat o amb el Shinkansen que és el mitjà de transport més impressionant que mai hem agafat. Va ser un 15 de maig que vam anar a cal Doraemon, i una cosa va quedar clara, dels països del primer món el Japó és el més estrany i sorprenent de tots.

Itinerari i fitxa tècnica

Cuaderno de viaje de Craig Thompsom (publicat per Astiberri Ediciones) no pretén ser un còmic, tot i que es vengui com a tal, i tampoc pretenia ser publicat en el moment en que es va fer, va ser creat com a diari d'un viatge que Craig Thompson va fer per Europa i el Marroc durant 2 mesos l'any 2004. El diari es divideix en dos parts: la corresponent a Europa, que serien la primera i la última part del diari, i la corresponent al Marroc que seria la part del mig. Craig Thompson és un afamat dibuixant de còmics nord americà que ha guanyat diversos premis per la seva obra anterior, Blankets, que val a dir que és un còmic genial.

Thomson arriba a Europa convidat per la seva editorial a França i per qüestions laborals, és aquesta vesant la que el porta a diferents llocs d'Europa (França sobretot), però també els Alps i Barcelona (que per cert li encanta). Al Marroc hi va de vacances, fent una pausa de la seva gira Europea. Llegint el diari veus com Thompson gaudeix de la seva visita a Europa, envoltat d'amics coneguts i col·laboradors que el conviden a casa seva, a conèixer les seves famílies, etc, tota l'estona està sota la protecció d'algú. La part del Marroc és ben diferent, en Thompson s'ho passa malament de veritat, i així ho explica al quadern. La sensació que un té llegint el diari és que a l'autor no li agrada massa viatjar, i sobretot que no li agrada viatjar sol. De fet el diari d'un viatge passa a ser un diari personal que se centra molt més en els sentiment , manies i paranoies varies de l'autor que no pas en el viatge (i quan te n'adones d'això és quan veus que originalment aquest diari il·lustrat devia ser originalment un diari personal no pas un diari de viatges i que el títol de l'obra és més comercial que altra cosa). Quan parla del viatge pel Marroc en si, en Thompson, parla sobretot de les mil maneres en que ho passa malament, un altra tema és Europa. A Europa sembla que s'ho passi millor, a l'estar amb gent sembla que està més còmode i pot gaudir de la gastronomia de les gents i dels llocs, tot i que no deixa mai la vessant més personal, introspectiva i un xic egocèntrica que domina tot el llibre (val a dir que l'autor ja reconeix que és així a la primera pàgina).

Pel meu gust poder se centra massa en aquesta part més personal, però tot el que sents també forma part del viatge que fas no? Tot i això val la pena llegir-ho, si poder la historia pot no agradar-te, depèn de si et cau bé o malament l'autor, els dibuixos de Thompson son preciosos i molt elegants i es una delícia veure com plasma amb senzillesa els carrers de Paris, de Barcelona o els mercats al Marroc.

doot doot Garden

Ja ens apropàvem al final del viatge i ara tocava fer una visita al centre del país i com que no teníem tot el temps del món, i a vegades s'ha de triar, vam decidir que el dia l'invertiríem en anar fins a Huelgoat al Parc Natural Regional d'Armorique (si, de ca l'Astèrix i l'Obèlix) a fer una visita al bosc i després creuar tot Finistère dins a Crozon, on ens havien dit que trobaríem una de les millors vistes de la Bretanya.

I així ho férem, primer en cotxe fins a Huelgolat per una preciosa carretera envoltada d'enormes arbres carregats de lianes, dignes de la més profunda i verge de les selves. De camí a Huelgoat us recomanem que feu un cop d'ull a la derruïda església del poble de Berrier, el creuareu si agafeu la carretera que va de Morlaix a Huelgoat. Es tracta d'una església aparentment gòtica completament en ruïnes, sense sostre, amb arbres al seu interior i recoberta de vegetació, però amb la façana i les parets prou ben conservades, tot plegat li dona a l'edifici un aspecte eminentment romàntic, tètric si hi vas a la nit, suposo. El poble de Huelgoat és un poble relativament tranquil comparat amb els municipis costaners de la Bretanya, però amb certa activitat turística doncs és el punt de partida de molts camins forestals de la zona. El poble es troba al voltant d'un llac artificial que desemboca a la zona coneguda com a Le Chaos de Rochers. El caos de roques es troba a la dreta del salt d'aigua on acaba el llac baixant per unes escales. Allà mateix trobem un espectacle de roques i verd cobrint completament la llera del riu. Roques de 5 metres de diàmetre cobertes de molsa sobre el riu i enormes arbres al voltant. En entrar dintre del caos, al cap d'uns minuts, a l'esquerra del nostre trajecte, trobem l'accés a la Grouite du Diable, una cavitat entre les enormes roques des d'on es pot veure el riu. Poder no es molt impressionant però si que és divertit baixar-hi. Un cop ja a dintre del bosc vam intentar moure la gran Roche Tremblante de 137 tones (cosa impossible), però hi va haver algú que la va fer tremolar. Tot i que haguéssim volgut fer un tomb per ella, no vam caminar per la ruta dels enamorats, però semblava un camí agradable que t'endinsava encara més dins Le Chaos de Rochers i els boscos del voltant. Després del bosc ens vam decidir per dinar a la terrassa d'una creperia especialitzada en truites a la vora del llac, truita acompanyada de diferent tipus de salsitxes greixoses, energia per continuar el dia.

Cotxe cap a Crozon, via Le Faou, seguint una carretera entre camps des d'on podia veure's tota la planúria i el camps de cultiu de la regió de Cornouaille. Crozon és el nom que rep el cap que es troba al sud de Brest, a l'altra banda de la Baie de Brest, Crozon també és el nom del poble més gran dels que es troben en el cap. El cap rep aquest nom perquè les puntes que el formen estan disposades com una creu. Nosaltres teníem com a destí una d'elles, la Pointe de Penhir i després si teníem temps, aniríem a la Pointe des Espagnols enfront de Brest. La Pointe de Penhir no ens va decebre en absolut, tot i que el dia no era gaire maco i fins i tot en certs moments plovisquejava. Aquell paisatge rocós enfrontat a l'Atlàntic i cobert d'uns prats de petites flors de diferents colors era de conte. Des d'allà es podien observar caps més llunyans, penyasegats, platges i la immensitat de l'Oceà Atlàntic. Val a dir que aquell dia la Pointe de Penhir semblava les rambles (poder degut a un macrofestival que havien fet durant el cap de setmana al poble de Crozon, s'havia acabat la nit anterior i per la zona hi havia un munt de gent ressacosa) però de totes maneres va valdre molt la pena anar-hi. També a Penhir trobem un monument dedicat als Bretons que van morir lluitant amb DeGaulle per la França lliure durant la segona guerra mundial i restes de búnquers de l'època. Vam passar una bona estona a la Pointe de Penhir i com que encara teníem temps vam anar a la Pointe des Espagnols. Allà ens hi esperava la pluja, tot i això vam baixar del cotxe per fer una ullada. Hi havia una vella fortificació espanyola (per això el nom del cap) i una digna vista de Brest, però no ho podem valorar molt perquè plovia a bots i barrals i vam marxar ràpidament cap a Roscoff.

La pluja va posar fi al nostre viatge per la Bretanya després de que el sol ens acompanyés durant tots els dies, cosa estranya a la regió. Ara ja a casa nostra ens quedem amb les marees, amb el verd, amb els ports, les creps i la brisa del mar, i sobretot amb la sensació de que quatre dies no són res i cal tornar-hi.

Fotos del viatge

Mapa del viatge

El diumenge va ser un dia tranquil, mandrós. Ens llevàrem tard, i després de dinar en horari francès, és a dir que abans de la una ja havíem enllestit, vam fer cap a l'Île de Batz. L'Île de Batz és una petita illa davant la costa de Roscoff. S'hi pot arribar amb un vaixell que surt cada mitja hora del port de Roscoff (durant la marea alta) o del moll de marea baixa (se sobreentén). La illa té un petit poble molt bufó, i en unes 4 o 5 hores ja has fet la volta a tota l'Île de Batz. L'illa està ple de caminets i de camps. A les pastures hi ronden cavalls, no sé de quina raça, però uns cavalls grassos com ells sols. Als camps conreen hortalisses i ho fan com ho fan a Roscoff, a la sorra!!! És realment estrany veure créixer pastanagues i cebes en sorra com de platja, però confirmo ara mateix que al menys les pastanagues són ben bones. Per suposat la illa té platges, petites caletes protegides per turonets i la gespa arriba ben bé fins allà on comença la platja de sorra. I davant la platja tota la plana intermareal que pot arribar a fer mig quilòmetre durant la marea baixa. Va ser un dia ideal per relaxar-se a la sorra, prendre una mica el sol, llegir i passejar. Però si no et va el relax, a la Île de Batz pots muntar a cavall, fer kayak, fer submarinisme o anar en bicicleta. Abans de marxar vam parar a recuperar forces a un dels bars del port per agafar l'últim vaixell cap a Roscoff que surt a les 7 de la tarda. Si no vols tornar a Roscoff el mateix dia sempre te'n pots endur una tenda de campanya, doncs a la Île de Batz està permesa l'acampada lliure.

El divendres 10 d'Agost mentre estàvem al port de Roscoff prenent una cervessa, ens vem trobar que hi tocava un grup de música que hem decidit definir com a punk folk (la veu del cantant i l'aspecte dels integrants del grup ajuden molt a fer-se aquesta opinió). Però va ser molt divertit, gent de totes les edats ballava amb prou entusiasme (fins i tot els hi vam comprar un CD, que un cop escoltat confirma que són bastant punks, i no fórem els únics). Sense gaires esperances vam buscar al youtube un vídeo seu i increïblement en trobarem dos! Amb tot vosaltres: Sur Les Docks (atenció al gegant bretó amb aspecte d'Obèlix amb boina vermella i baix metalero, i també atenció a que el grup en comptes de guitarra te una mandolina! Genial!).

Més folk marítim cru.

El dissabte dia 11 va despertar-se assolellat i així es va quedar. Vam agafar el cotxe amb poc coneixement de la zona i seguint les recomanacions dels nostres coneguts de la Bretanya, el plan era anar seguint la carretera de la costa des de Roscoff fins a la Côte de Granit Rose aprop de Ploumanach. Des del Pays du Léon fins al Pays du Trégor-Goëlo. La primera parada va ser al poble de Carantec, allà vam fer una tomb fins a la platja de Grève Blanche des d'on es podia contemplar l'Île Calot i l'entrada de la Baie de Morlaix. Des d'allà anàrem a Morlaix, a temps de passejar pel mercat matinal. Val molt la pena agafar la carretera RD73 (Route de la Cornische) per anar de Carantec a Morlaix, doncs podreu contemplar tota l'estona a la vostra esquerra la imponent Baie de Morlaix i a la dreta els boscos que l'envolten. Morlaix es troba al final de la badia del mateix nom, tot i que en arribar, la badia ja és més aviat un riu (Rivière de Morlaix). Et trobes amb un curiós port enclavat enmig de la ciutat ple de llots i de fons el gran viaducte de Morlaix (gran, per enorme i impressionant) per on circula el TGV. A Morlaix vam fer parada i fonda, per dinar vam menjar unes creps a la creperia Atipik Bilig a la Rue d'Ange Guernisac, un restaurat dins una casa medieval que està parcialment restaurada, des de l'interior hi pots veure l'estructura de fusta de l'edifici. Després de dinar vam fer un tomb per la ciutat que conserva vàries cases medievals molt brutals, com la de la Reine Anne, a la Grand'Rue s'hi poden veure pintoresques escultures a les façanes de les cases.

De Morlaix, ja a la tarda, anàrem al Cairn de Barnenez, un túmul funerari prehistòric, on pretenen que paguis 5 euros (la cultura no és pas gratuïta) per visitar el seu interior i contemplar l'exterior. Si només us interessa aquesta última opció, i he de dir que mola bastant la vista del túmul amb la mar de fons, podeu passar de llarg la entrada oficial i pel camí que continua a la dreta, arribar fins a uns camps propers des d'on hi ha una preciosa vista del túmul. La següent parada va ser a Plougasnou per fer una ullada des de la Pointe de Primel a la Badia de Morlaix, des d'aquí es pot gaudir de la vista de Roscoff, de l'Île Callot i dels campanars de Saint-Pol-de-Léon que destaquen a l'horitzó. De camí a la Pointe de Bihit a Trébeurden hi ha un magnífic tros de carretera vora la platja, entre Saint-Efflam i Saint-Michel-en-Grève. Des de La Pointe de Bihit es pot contemplar la Baie de Lannion i la Île Milliau. Des d'aquí anàrem ja al destí final de la nostra petita excursió, cap a Ploumanach a la Côte de Granit Rose. Es tracta d'una costa rocosa d'uns càlids colors rosats i ataronjats que a última hora de la tarda són potenciats pels darrers raigs de sol i l'efecte és encara més impressionant. La zona al voltant de Ploumanach compta també amb un far construït amb el mateix granit que forma les pedres que l'envolten creant una imatge única amb el blau Oceà Atlàntic de fons. Tots els fars de Bretanya tenen nom i n'hi ha centenars, i són molt bonics i tan debò recordés el nom de tots ells, inclòs el del preciós far rosat de Ploumanach, però vaja, prou en tenim amb no oblidar els paisatges i el bons moments viscuts en cada viatge, no? .

Ja de tornada ens va sorprendre la estranya església de la localitat de Perros-Guirec que no sabríem en quin estil emmarcar, poder gòtic, però era ben rara, com a mig fer, es va guanyar una frenada del cotxe per a fer-li una foto exprés. Ja queia el Sol quan a través de Lannion i Molaix tornàvem a Roscoff, no vam ser a temps de veure com es ponia al port amb la Île de Batz de fons, llàstima.