Al país del Sol naixent, Fujisan

Després de la patejada del dia anterior a Nikkô no podíem fer una patejada urbana per Tokyo i vam decidir anar a intentar veure El Mont Fuji. La meva idea inicial era pujar el Mont Fuji, la Gemma, demostrant que jo no me n'adonava de res, em va aclarir que per pujar el Mont Fuji has d'invertir uns 5 dies bons i que probablement m'haurien de retornar en pinces cap a casa. No se ben bé per que jo tenia la sensació que seria més baix o algo, bé, tant se val.

Una de les excursions més domingueres del Japó és anar a visitar el llac Hakone, i justament era dissabte, que no és diumenge però casi. Que millor que integrar-se entre la munió de Japonesos vestits amb la normativa indumentària dominguera (que substitueix a l'uniforme laboral corresponent) amb pantalons i gorra caqui de sèrie. Bé doncs, vam anar tots amb un tren convencional de la linea Tôkaidô cap a Odawara, aquesta seria una de les portes del parc natural de Hakone. Que te el llac Hakone d'especial, doncs en si res (a banda de que l'entorn natural és agradable i per passar el cap de setmana està bé, si vius tot l'any a Tokyo). Però des de les muntanyes del voltant s'hi pot veure, mirant cap al nord el Mont Fuji, i diuen que en dies clars és impressionant. I com no, hi havia núvols per a tothom aquell dissabte. Des de Odawara vam agafar una mena de tren turístic fins a Gôra. El trajecte en aquest tren era bastant pintoresc i passaves per certs ponts que feien bastant impressió. Un cop arribats a destí ens va sorprendre que aquell poble (Gôra) era una mena d'imitació d'un poble alpí suïs, sense una raó aparent a part del fet que estava a les muntanyes (no gaire alpines per cert).

Des del poble helveticojaponés de Gôra vam agafar un cremallera fins al peu d'un telefèric que ens portaria per sobre la muntanya de Sôun-zan, a 1153 m d'altitud, fins a Ôwakudani. Ens va tocar compartir cabina amb unes mestresses de casa japoneses que eren molt cridaneres, però de cop i volta, silenci. Al nord no hi havia ara ni un núvol i just després de remuntar Sôun-zan amb el telefèric va aparèixer, imponent i magnífic, el Mont Fuji. És un autèntic gegant de pedra, solitari i amenaçador, com a muntanya és la més impactant que he vist, poder el fet d'estar allà sola la fa més impressionant encara. Ens va recordar a les muntanyes que dibuixàvem de petits, de fet és una muntanya de manual. El telefèric ens va deixar a Ôwakudani, una zona sulfurosa que ja havíem pogut veure des de la cabina. Les pedres i el terra fumejaven gasos tòxics i pudenta aigua calenta sulfurosa brollava d'unes llacunes a la dreta del centre de visitants. Ens vam dirigir cap allà, a on hi havia una vista magnifica de Fujisan. De camí observàvem les aigua termals i els seus reguerons blanquinosos (degut al sofre), i ens vam sorprendre perquè molta de la gent que tornava venia menjant ous durs, molta gent, allò no era del tot normal. Un cop allà ho entenguérem tot. Hi havia una paradeta on venien ous durs fets directament dins aquelles aigües que estaven bullint constantment. La gràcia d'aquells ous es que degut al sofre la closca se'ls hi havia tornat negra. La llegenda atribueix a aquells ous la propietat d'allargar al vida, per cada ou set anys més de vida. Ens en vam menjar sis entres els dos, jo vaig menjar 4 pel tema aquest de que els homes viuen menys que les dones, havíem de compensar. Vam menjar els ous i ens vam fer fotos amb el Mont Fuji de fons, doncs la vista era realment xula, i el dia ens va respectar, al menys l'estona que vam estar allà a dalt.

Ara tocava baixar fins al llac Hakone, ho vam fer en bus perquè el telefèric de tonada l'estaven reformant. Un cop al llac l'havíem de creuar, i per a complir aquest propòsit ens esperava ni més ni menys que un vaixell pirata!!! (en el fons ens ho esperàvem perquè ja estàvem avisat del fenomen per les guies i demès). Això del vaixell pirata sembla que ve dels 70 i al japonesos els hi ha fet tanta gràcia que encara el conserven (val a dir que és pur cartró-pedra). A l'altra banda del llac hi ha els pobles de Moto-Hakone i Hakone-machi, que tenen varies atraccions turístiques i camins entre cedres mil·lenaris i museu d'art contemporani, etc, nosaltres només vam aconseguir trobar la Hakone Sekisho-ato, que és una recreació del control duaner Tokugawa de Hakone entre Edo i la resta del Japó, l'entrada era un xic cara i vam decidir no entrar (tampoc tenia una pinta extremadament bona).

La tornada fins al Odawara va ser bastant entretinguda, no enteníem del tot bé el funcionament de la xarxa de busos (doncs ni desde Moto-Hakone ni desde Hakone-Machi hi ha tren) i encara tenim la impressió d'haver agafat el que feia més volta, a més hi havia tanta gent (era una mena de bus interurbà de la zona) que vam haver d'anar drets. La nostra excursió dominguera de dissabte s'havia acabat, però vam arribar Tokyo i encara no s'havia fet de nit, era dissabte i volíem sortir a la nit. I els dissabte la gent jove (i no tant jove) de Tokyo se'n va a Shibuya.

This entry was posted on divendres, novembre 16, 2007 and is filed under . You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0. You can leave a response.